L'exposició Vanitas - Biblioteques consisteix en una selecta i íntima sèrie d'obres sobre el tema de la llibreria -en total, 16-, que el pintor barceloní Carles Gabarró va portar a terme entre els mesos d'agost i octubre de 2006, i que no havia estat exposada fins ara. En unes estructures ortogonals, com bastides arquitectòniques, l'artista reuneix llibres i objectes personals tot establint una biblioteca. La biblioteca és, tradicionalment, el lloc privat o solemne en què es conserva i es construeix un pensament, una cultura. Aquestes biblioteques es veuen puntuades per cranis. L'associació del crani i del llibre és el tema més característic de la iconografia de la meditació. La pintura esdevé així, en paral·lel, un lloc o un dispositiu per pensar sobre l'existència humana i la seva fragilitat. Es torna un exercici de concentració solitària que, en un món avui tan poc propici, reivindica l'espai per a una reflexió greu.

"La sèrie condensa bona part de les preocupacions i temes del pintor al llarg de la seva carrera. Emmarquem aquesta selecció entre unes peces de joventur, de 1985, i una mostra d'obres molt recent, que ens permet de comprovar la continuïtat d'una poètica. La pintura de Gabarró no és gens extemporània, sinó que justament avui esdevé del tot actual i pertinent. L'austeritat, el rigor, la contenció de l'ego i l'establiment de bastides per a la meditació silenciosa són suggeriments poètics que, abandonant tota frivolitat i complaença, actuen en contra de tota vàcua vanitat, i indueixen a la reflexió personal i a l'exigència moral", apunta el comissari de la mostra, Àlex Mitrani.
 

Carles Gabarró (Barcelona, 1956) és un pintor de trajectòria coherent i intensa. La seva carrera es va iniciar amb l'eufòria pictòrica que es va produir amb la postmodernitat, als anys vuitanta. La seva formació va passar per la Facultuat de Belles Arts a Barcelna i per una llarga estada a París. No es pot considerar, per això, un pintor afrancesat, malgrat el seu amor per Georges Braque. Hi havia en ell també una afinitat clara amb els neoexpressionistes alemanys, com Markus Luperts. Després de París van arribar els anys que es va vincular a la prestigiosa Galeria Maeght. Però si Gabarró va compartir l'alliberament i l'entusiasme que va suposar el retorn de la pintura fa trenta anys, en canvi no va escoltar els cants de sirena de l'espectacle i l'egocentrisme que la banalitzaren. Des d'uns principis expressionistes, la seva obra ha respost sempre a una recerca de la profunditat, del sentit, a una interrogació on la dimensió pictòrica acompanya l'existencial.